Qui som?
Kaixo! Som la Raquel i el Santi, una parella valenciana que va unir les seues vides al voltant d'aquest projecte. Quan Raquel va conéixer al Santi, li va revelar el seu pla vital: en algun moment volia deixar la ciutat per a anar-se'n a viure a un poble. Ell va riure de les seues bogeries i no li va donar més importància, però alguna cosa se li va quedar al cap i, després de rumiar-ho unes hores, l'endemà, de sobte li va etzibar: "He estat pensant en això de viure en el camp… i no em sembla tan mala idea!".
Prompte van començar a buscar on donar vida al seu projecte. Després de tres anys d'innombrables viatges per la geografia catalanoparlant sense trobar res que s'ajustés al que volien (pressupost, terreny, proximitat a un poble, etc.), van decidir provar a Euskal Herria. Van ser milers de quilòmetres amb cotxe i també a peu. Fins que van trobar un caseriu en Zaldibia amb vista al Txindoki i en un estat que podien anar reformant, a poc a poc i amb les seues mans, demanant ajuda, consells i veient desenes de tutorials.
Després de quatre anys pujant un cap de setmana al mes des de València, van decidir fer el pas i mudar-se. Van deixar sengles treballs i, després de fer la mudança, van tornar a la capital valenciana per a fer un últim viatge a peu cap a les seues noves vides. Estaven sense treball i no sabien quan tornarien a tenir vacances una vegada en Zaldibia, així que van decidir aprofitar el moment. Van caminar de València a Zaldibia amb la motxilla, estoretes i tenda de campanya a coll, dormint on podien. Van recórrer serres com la Calderona, l’Espadà i la Tinença de Benifassà i van prosseguir per la costa catalana fins a arribar a Sitges. D'ací es van dirigir cap a les muntanyes de Montserrat, el desert dels Monegres i van arribar a fer cim en Montejurra. Després de creuar la Serra d'Urbasa, només quedava travessar la Serra d'Aralar. Van eixir en xancletes i van tornar xopats i congelats, ja que els va atrapar la primera nevada de l'any. Van ser 36 dies i uns 1.100 quilòmetres.
Raquel és periodista i Santi és jardiner i tècnic de manteniment industrial. Vinculats als moviments per la sobirania –alimentària i territorial– i a l'ecologisme, van pensar de quina manera podien contribuir al nou territori que anaven a habitar. Amants de la paella valenciana, alacantina i altres arrossos, que feien per costum des de feia anys en diferents festes, assemblees, etc., ho van tenir clar: farien paelles per encàrrec utilitzant la saviesa valenciana, però amb ingredients arrelats al territori, sempre que fos possible procedents d'Euskal Herria. Paral·lelament, cuiden els animals del baserri, tenen una petita horta i fruiteres com a pomeres, amb els quals elaboren sucs.
Paelles per la sobirania alimentària
El concepte de la sobirania alimentària el va desenvolupar la Vía Campesina, que el defineix així: “És el dret dels pobles, dels seus països o unions d'estats a definir la seua política agrària i alimentària, sense dúmping enfront de països tercers”. A més, s'ha de prioritzar la producció agrícola local per a alimentar a la població i defensa que els pagesos tenen dret a produir aliments i els consumidors tenen dret a decidir el que consumeixen i com i qui ho produeix, que els països tenen dret a protegir-se d'importacions alimentàries massa barates que fan perillar la producció pagesa sostenible i que els pobles deuen participen en la definició de política agrària.
Per a Valentziarrak és fonamental que el negoci tinga un retorn en la pagesia local. Això significa comprar producte de qualitat i de proximitat, sempre que és possible, que supose un benefici per a totes. A més, creiem que la sobirania alimentària és essencial per a la sobirania territorial, per la qual cosa procurem que, en la mesura que siga possible, els ingredients siguen d'Euskal Herria. En la vida tot és política, però ho és encara més el que consumim en el nostre dia a dia.
Hi ha ingredients fonamentals per a la paella valenciana com la bajoqueta. A Euskal Herria és de temporada, així que (de moment, perquè farem proves per a esmussar/congelar) fins a la primavera l'hem de comprar del sud peninsular. Però ens agrada ser transparents. Per això, amb cada paella lliurem una pissarra amb l'origen de cada ingredient. En tot cas, ens neguem de manera explícita a comprar productes procedents del Marroc i Israel per la repressió inhumana que exerceixen sobre els pobles sahrauí i palestí.
